Descriure les imatges que m’agradaria plasmar a la pantalla. Col·leccionar escenes i fotogrames que ens inspirin. Detallar les sessions d’assajos amb els actors. Concretar les músiques per gestionar-ne els drets. Acabar la última re-escriptura de guió. Compartir idees amb l’equip a través de llargues i emocionants trucades. Veure com el projecte creix en la imaginació de tots. A poc a poc i malgrat la distància,  ens sentim més a prop del que serà Alcarràs. I quan això passa, aflora la màgia del cinema. Encara no hem rodat, però les escenes ja existeixen dins nostre. 

Ara bé, després d’unes setmanes d’intens treball, confiant que el dia 1 d’agost estarem cridant “acció”, comencem a perdre l’esperança... Estudiem detalladament els nous protocols de rodatge. Són horribles, incòmodes, inhumans, caríssims... Estem a punt de fer una pel·lícula coral on els protagonistes són una gran família. Imagino molta gent convivint, nens, adults i ancians, tres generacions, caos, intimitat, contacte humà, una collita de préssecs a moltes mans... Llavors parem i reflexionem. Rodar en aquestes condicions significaria una lluita constant contra la realitat del moment. Una renúncia darrere una altra. I no estem disposats a transformar la pel·lícula imaginada.

A l’espera de veure com avança el món, el virus, les nostres polítiques i desitjant que tot plegat no suposi l’extinció de la humanitat, tanco les carpetes d’Alcarràs. I la meva energia s’apaga, i la de l’equip també... I és una mica dur, la veritat. Però relativitzo la situació, al cap i a la fi només és una pel·lícula, una infimitat dins la crisi que estem vivint.

Reacciono. Busco entre carpetes d’idees, apunts i llibretes i així és com sorgeix una nova idea, un nou projecte, una nova llavor per començar a regar. I em tornen les ganes de crear. I de sobte, el confinament i l’aïllament es converteixen en aliats per concentrar-me, escriure i continuar fent cinema... 

Encara no sabem quan rodarem Alcarràs, però quan les històries estan connectades amb mi, l’energia i el desig de filmar-les sempre perdura.

En aquesta època de l’any, els deliciosos préssecs de Ponent estan creixent.  L’any que ve tornaran a créixer, i llavors sí, podrem afrontar el repte de portar a la pantalla la pel·lícula que hem imaginat.

Carla Simón, directora