Mediterráneo en confinament.

Fa més de tres anys que preparo Mediterráneo. Després de fer 100 metros buscava una altra història que m'ensenyés coses a nivell personal i que alhora les pogués compartir amb el màxim de gent possible. És la forma en la que entenc que el profund esforç i dolor que causa fer una pel·li té sentit; més si tractes un tema que pot arribar a ajudar a fer les coses una mica millor.

Mediterráneo és una d'aquestes històries. Una història que explico amb Lastor Media, Arcadia, Fasten i Heretic. Tres anys de muntanya russa ens van portar a començar la pre-producció. Un pressupost important, un càsting impossible de millorar, un equip de primera, un rodatge complexe com el que més a països diferents... i, de cop, tots a casa.

Però si ens dediquem a fer pel·lícules que malgrat tinguin un fons dramàtic també tenen un fort component de superació i lluita, si he explicat la història de l'Albert Casals a Món petit, la del Ramón a 100 metros i vull explicar la de l'Òscar a Mediterráneo... m'he de queixar jo ara? No tinc dret a queixar-me. L'aturada ens va enganxar a pre-producció, podria haver estat pitjor; com molt pitjor va ser quan vam saber que un amic i peça fonamental de la pel·lícula patia càncer.

Ara mateix no sabem si podrem rodar Mediterráneo aquest any. És una pel·li amb moltíssimes sessions de mar obert, amb centenars d'extres, amb uns límits de llum i clima especials, amb molts vols internacionals... En aquesta partida ens enfrontem a tots els enemics possibles. I és una pel·lícula que s'ha de fer però que s'ha de fer bé. Serà aquest any? Serà el que ve? L'important és que la pel·lícula “serà”, cosa que és molt quan la incertesa regna al món. He aprofitat el temps buscant històries que mai hagués trobar si tot això no hagués passat. Mirar-se al melic i lamentar-se és útil durant una estona. I no més. Com li van dir a l'Indiana Jones, 'Hoy has perdido, pero no tiene porque gustarte'.

I, com vaig veure amb els meus propis ulls, si l'Albert Casals va arribar a Nova Zelanda en cadira de rodes i sense diners, si el Ramón va acabar un IronMan amb Esclerosi Múltiple... No, no tot anirà bé, perquè molts ja no hi són i molts han perdut massa, però hem de seguir lluitant, perquè, com diu una altra cita de pel·li de Spielberg, “La vida se abre camino”. Que així sigui.

Marcel Barrena, director