Generalitat de Catalunya

Nou usuari

Dona't d'alta a la base de dades de produccions, empreses i professionals de Catalan Films & TV.

Sonido blanco

Desenvolupament

detalls de producció

  • Any: 2008

  • Tipuslogia: Documental - Llargmetratge

  • Gènere: Experimental / Creatiu

  • Públic: Tots els públics

  • Durada: 80.00 '

  • Versió original: Castellà

  • Format: Color, 16mm, HD, Dolby Digital,

  • Estat: Desenvolupament

sinopsi

El xiulet del vent s'escolta des de tot arreu. Parets i vidres tremolen davant la seva força, i cada tant, el soroll d'alguna cosa que colpeja o es trenca. Queden suspesos tots els treballs i les activitats que es realitzen a l'aire lliure i es restringeix al mínim la sortida de les edificacions. Tot s'atura, menys el vent. El marc constant ve donat per un paisatge blanc, pur, quasi perfecte. Com són els dies a l'Antàrtida? Militars, enginyers, tècnics, científics, famílies amb nens, un metge i un cuiner. Com ho fan per poder conviure persones tan diferents en una situació de clausura durant un any? Com es va forjant aquesta petita societat on les jerarquies són, a vegades, una formalitat, quan tots reben el mateix i han d'aportar el mateix? L'Antàrtida pot ser un lloc molt bonic però també un pèssim amfitrió. Què motiva aquesta gent a viure al límit del món durant un any? Com són les batalles personals per mantenir la ment ocupada? Com fan front a alguns efectes que són inevitables, com la inactivitat i l'augment de la sensació d'aïllament, que moltes vegades es pot traduir en una baixada d'ànim, a vegades extrema, de la gent? Com repercuteix això a tot el grup? I com l'exterior representa un altre tipus de clausura. Una clausura cada vegada més complexa, mental, sabent que passi el que passi, una vegada s'acabi l'estiu, no es pot escapar d'aquell paradís despietat. Per mitjà del seguiment i l'observació d'aquests personatges que passen una campanya a l'Antàrtida, veurem com tot allò extraordinari es transforma en ordinari i el que és singular i particular il·lumina el que és general. Aquesta gent ens fa adonar d'un absurd quotidià: mirar-los a ells, a la llarga, és mirar-nos a nosaltres mateixos.