Ha passat mitja vida entre platós de cinema i televisió, però aquesta era la primera vegada que trepitjava un mercat. O millor dit: EL mercat. El realitzador Enric Folch es va traslladar fins al Marché International du Film per recolzar la presentació internacional de la seva darrera producció: Presumptes implicats. Aquesta comèdia planteja com un grup d'amics, amb vides privades bastant desastroses, han d'arreglar el futur d'un contrincant del futbol de barri després de deixar-lo sense feina, núvia i cotxe per una broma. Presumptes implicats està avalada, a més, per l'extraordinari èxit internacional, que va aconseguir la darrera producció d'aquest cineasta, Tempus fugit, la qual té al seu currículum una inusitada llista de guardons per a una producció pensada per a televisió.

CF. Acabes de tornar de Cannes, com vas viure la presentació al mercat del teu darrer film Presumptes implicats? EF. Estrany i molt interessant. El Mercat del Film és, per qui no ho sàpiga, com una fira on enlloc de vendre cotxes, sabates, verdures o ordinadors es venen milers de films. La cosa va de negoci. I la teva pel·lícula és només una en aquell immens maremàgnum de títols. Ara bé, he de confessar que la cosa funciona. Va ser un petit passi en una petita sala i ja ha donat els seus fruïts.

CF. Quin és el teu parer respecte a la realització de TV Movies a Catalunya? EF. Sense cap dubte, les TV Movies ajuden a que hi hagi indústria, i donen oportunitats a gent nova. Però és un gènere que encara veig per definir. La part negativa: aixecar finançament s'ha fet molt i molt complicat. De fet, si arribo a saber que ens costaria tant, hauria fet Presumptes Implicats directament pel cinema. A més, avui en dia, les fronteres entre TV Movie i pel·lícula de cine s'estan fonent. Començo a no saber on comencen unes i acaben les altres. Al darrer Festival de Cinema de Sitges va ser premiada Homecoming de Joe Dante, feta per la televisió, per exemple.

CF. Ets el director d'una TV Movie que va aconseguir un gran èxit de projecció internacional (Tempus fugit). No és gaire comú que una producció d'aquestes característiques assoleixi una trajectòria semblant, què ha significat per a tu, professionalment? EF. Tempus fugit va ser fantàsticament acollida a tots llocs. I el primer sorprès vaig ser jo. És una pel·lícula petita, però alguna cosa té d'universal. Acompanyar-la per festivals, des d'Estats Units a Corea passant per mitja Europa, va ser una experiència sensacional.  De fet, potser aquí és on ha passat més desapercebuda. No dec ser molt profeta a casa meva ja que aquí ha trigat tres anys en sortir en DVD. A tall d'exemple: Tempus Fugit va guanyar el Festival de Cinema Fantàstic d'Amsterdam. Un any després totes les pel·lícules amb les que vam competir havien estat distribuïdes a Espanya, menys la nostra. I era la guanyadora!

CF. Hi ha algun vincle entre Tempus i Presumptes? EF. El tipus de personatges i l'estil de comèdia. Tracta de gent normal i corrent vivint quelcom d'excepcional. Les dues són reivindicacions de la gent petita.

CF. Repeteixes gran part de l'equip d'actors. Et porten sort? EF. Repeteixen en Xavi Mira, de protagonista, i en William Miller, fent un altre cop un secundari molt especial. Els dos reuneixen grans virtuts: tenir talent, comèdia i ser molt fàcil treballar-hi. Sempre estan de bon humor, fins i tot en els moments més difícils. I això ho valoro cada vegada més.

CF. Com ha estat el procés de producció d'un a l'altre film? EF. La clau sempre és la preparació. És la part del procés en que pateixo més ja que és on prens les decisions crucials: equip, actors, decorats i guió. El rodatge és l'aplicació d'allò que has preparat. Físicament és dur, però una bona preparació és la clau.

CF. Quins projectes tens actualment en cartera? EF. Intentaré fer una pel·lícula pel cinema l'any que ve, també m'agradaria dirigir teatre... Ja veurem. Però no serà fàcil. Sempre tinc la sensació de tornar a la casella de sortida.

CF. Què penses de la indústria audiovisual catalana? EF. Si em permets, una queixa: massa productors creuen que els guionistes no necessiten cobrar per fer la seva feina. Es difícil trobar un productor que inverteixi en un tractament. I que pagui bé quasi impossible. N'hi ha un grapat que no et donaran diners fins que trobin el finançament. Dit d'una altra manera, és el guionista qui acaba cofinançant la gestió del projecte amb la seva feina. I si el projecte no surt, doncs no se'l paga i prou. Els guionistes, pel que alguns pensen, són persones que ni paguen el lloguer ni mengen ni tenen família. Com es pot convèncer els productors que això no és així?