CF.Quan apareix un nou realitzador i assoleix certes metes, com en el seu cas, és inevitable escoltar les innombrables influències que alguns crítics veuen en la seva obra. És el cas de Passolini.

AS. És una bona afiliació. Igual que ell, jo he apostat per realitzar una pel·lícula amb actors no professionals, amb pocs recursos i en espais naturals. També m'agrada apel·lar a Bresson, per tractar la temàtica religiosa, mística o subjectes antics o clàssics.

CF. Encara que el film va estar a la passada edició de la Quinzaine des Réalisateurs, el públic francès ha pogut veure la pel·lícula aquest any. Les crítiques són fantàstiques i el denominador comú és qualificar la seva primera pel·lícula com una obra mestra. Com descriu vostè Honor de cavalleria?

AS. És una adaptació de l'esperit del Quixot. La pel·lícula pretén retratar l'esperit dels dos protagonistes principals. En realitat és una metàfora, que recorre de forma aleatòria el llibre i permet a l'espectador acompanyar-los. A través de simples fragments, he creat una atmosfera particular, expressament ambigua i vaga. Així, els diàlegs són banals. Tot s'expressa de forma visual sense recursos narratius propis. Es tracta de petits detalls que m'ajuden a forjar aquesta atmosfera com, per exemple, un dels personatges mira sempre al cel i l'altre a la terra.

CF. Una altra de les seves gosadies de cineasta novell ha estat confiar en dos actors no professionals.

AS. Els actors professionals m'avorreixen, són previsibles. Resulta més divertit trobar-ne nous. Tinc formació científica i per a mi és gairebé una inclinació l'obligar-me a trobar nous rostres, noves sensacions. És per això que he utilitzat un sistema de treball molt intuïtiu. Durant el rodatge jo disposava d'unes escenes, dels moviments de càmera que desitjava fer i determinava els temes de diàleg, que els actors podien desenvolupar amb major o menor llibertat. La veritat és que he après una mica de Passolini. En la meva pel·lícula no hi va haver mai un assaig previ. Per altra banda, està rodada de forma gairebé cronològica: la primera imatge que apareix és la primera que es va rodar.

CF. Després d'haver estat reclamat a Sant Sebastià, Vancouver, Sao Paulo o Seül, gairebé s'ha convertit en un especialista en festivals de cinema internacionals.

AS. Valoro de forma molt justa el fet que hagi despertat l'atenció de tots aquests festivals. La meva és una pel·lícula que funciona per motius exclusivament cinematogràfics. No obstant això, reconec que manca dels recursos habituals per captivar l'espectador: no hi ha música, no hi ha història, no hi ha psicologia, només la puresa de les imatges i el resultat és la fascinació de l'espectador.

CF. Vostè va declarar en el diari Libération que "la psicologia li fa vomitar"

AS. És cert, no m'interessa imposar un sentit al relat fílmic. Prefereixo fins i tot que els espectadors sàpiguen més que jo sobre el sentit de les meves pel·lícules. Tampoc pretenc ser estrany perquè sí.

CF. Llavors, quin és la clau de l'èxit del seu treball?

AS. Escullo un tema una mica excèntric i intento fer alguna cosa el més original possible per crear la reacció més intensa en aquell que ho veu. El meu és un cinema poètic, que persegueix l'art per l'art. Explicar històries m'avorreix. No vull retratar el món sinó expressar-lo.

CF. Les seves arrels no són precisament cinematogràfiques. Va estudiar filologia hispànica i literatura comparada i fins i tot es va atrevir amb el teatre, abans d'aquesta primera pel·lícula.

AS. M'he fet a mi mateix. Ningú m'ha ensenyat i això és perquè jo sóc un mestre. Jo no m'he format en cap escola, vinc de l'underground, de sota les arrels i per això sóc més fort i invulnerable. Si miro al meu al voltant m'identifico amb pocs realitzadors actuals. En Espanya destaco els més bons, Marc Recha o Isaki Lacuesta, que són igualment els que tenen certa rellevància internacional. No crec en escoles o moviments. El treball més potent és fruit d'individualitats. Només així s'assoleix un resultat espectacular i visible.

CF. I entre festival i festival, prepara el seu pròxim film.

AS. Això és i he decidit reprendre la idea del viatge, del trasllat dels personatges. En aquesta ocasió preparo un projecte sobre els Reis Mags d'Orient. Només desitjo fer el que m'agrada: filmar a l'aire lliure, res modern o, almenys, no emprar temes amb els quals ningú s'identifiqui, sempre amb homes com protagonistes. No m'entenc tan bé amb les dones, ja que no sé com treure'ls el màxim profit cinematogràfic. Gairebé em passa el mateix que a l'Almodóvar però al revés.