Veure a una dona, veure-la de prop, tant que la càmera està a flor de pell. Intentar atrapar per mitjà del cinema sensacions que no es poden explicar, l'essència de l'enamorament, la profunditat del sentit. Mònica Rovira s'enfronta a tot això a través d'aquesta pel·lícula (que més que una pel·lícula és un estat d'ànim, abstracció i condensació emocional), en la qual encara i examina amb valentia la seva relació amb una dona. La complexitat de la confluència de dos mons, les arestes de la convivència d'amor i creació, i la profunda petjada que deixen.