El film s’inicia amb una nota-manifest del director: “No tinc ni cel·luloides ni cintes de vídeo. Només nombres emmagatzemats en discs durs i en forma de caixes de memòria anomenades quicktimes.” Després d'un accident que el deixà al llit durant dos mesos, Duque recupera imatges i descarts que ha arxivat durant anys. Amb ells elabora un film sensorial, compost per retrats d'amics, passejades comentades per Barcelona i un viatge al seu país natal, Veneçuela, on el caos imposa la seva llei.
Lliure, fragmentada i lírica faula autobiogràfica en la qual el director de Iván Z, conjuga materials “impurs” (trobats a Internet) i propis per a elaborar un retrat íntim del seu imaginari i els seus fantasmes. El colonialisme espanyol i la Veneçuela chavista conviuen amb el Will More de Arrebato en una pel·lícula a mig camí entre el videodiari i l'exercici de found footage.