sinopsi

La vida de 2000 persones és a punt de patir una transformació extraordinària. El canvi suposarà, objectivament, una millora molt important de la seva qualitat de vida. Malgrat tot, no tothom està disposat a acceptar-lo.
Tot comença a l’agost de 2007. La Vicepresidenta Primera del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, realitza una visita oficial a Nicaragua. Per iniciativa pròpia inclou una visita a la Chureca, l’abocador de Managua. Més tard dirà: “Cap responsable polític, sigui del país que sigui, pot trepitjar la Chureca i oblidar-la.”
La Chureca és, amb les seves 42 Ha i 1300 tonelades diàries d’escombraries, l’abocador més gran d’Amèrica Llatina. Actualment hi viuen unes 800 persones, la majoria menors de 13 anys. Les escombraries són la seva única font d’ingressos, guanyen l’equivalent a un euro i mig al dia buscant i sel·leccionant coure, ferro, alumini, etc… Per vendre’l després als acopiadors de materials reciclables. La resta de treballadors venen, majoritàriament, d’Acahualinca, el barri veí de la Chureca. Si busquéssim retrats dels més pobres del país els trobaríem entre els « churequeros » de Managua.
Passats uns mesos de la visita, l’AECID (Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo) fa públic un projecte de desenvolupament integral, valorat en 30 milions d’euros, que suposa la clausura de l’abocador, la construcció d’un barri nou pels seus habitants, llocs de treball pels adults, formació pels joves, escolarització pels nens,… mai ningú podria haver somniat un futur millor per aquestes persones.
Tot i així, sorprenentment, moltes de les 2000 persones que avui viuen de la seva feina a la Chureca senten aquest projecte com una amena}a. Per què? Quines són les causes que provoquen aquesta situació paradoxal en la qual un col·lectiu de gent que viu entre les escombraries i de les escombraries, rebutja una proposta tan generosa? Què hi ha darrera d’aquesta negació?
És evident que desconfien dels politics i de les seves promeses reiteradament incomplertes, que tenen por de quedar-se sense feina,… però també és cert que la Chureca, malgrat tot, els ha proporcionat un estil de vida molt autònom i que, davant la nova situació, tenen una profunda sensació de pèrdua de llibertat, d’incapacitat d’adaptació al treball formal.
Esperant la Blanca és “una foto del moment”, d’aquest particular moment en el que el projecte tot just comença, quan encara no han aparegut les discrepàncies inevitables en la implementació d’un projecte d’aquesta envergadura, quan el conflicte es limita només a la confrontació de dos models de vida molt diferents.