És una freda matinada d’un dels primers dies de l’any. La Laia, una noia adolescent, és al llit, desperta, en la negra nit. Està atenta als sorolls que provenen del menjador de casa. Està com paralitzada, en estat de xoc i alerta alhora. Està esperant la vinguda d’una noticia que ja coneix però que no vol escoltar. L’amiga de la seva mare és qui li dona la informació: finalment, el pare ha mort aquella nit. Toca sortir al menjador i lidiar amb la situació i la família, enfrontar-se amb el dolor cara a cara.
Els familiars i coneguts deambulen per la casa com ombres, sense saber què fer, què dir o com connectar amb el que està passant. La Laia, en plena contenció emocional, inicia un recorregut per totes les estances buscant la mare, la gran absent fins el moment. Quan el dolor es fa insuportable es torna individual, i això és el que els passa a la Laia i la seva mare quan es retroben. La mort incomoda, aïlla, espanta, fractura. És la fi de tot, però potser també pot brindar sentit a la vida.
En un sobtat despertar en l’adolescència, aquella nit la Laia viurà una noticia que la trencarà per dins i que conformarà un record que quedarà gravat per sempre.