Luís Caro va emigrar a Madrid l'any 2002, on va sobreviure tocant la seva música al metro. Un any i mig després, de nou a l'Argentina, recorda i compara l'experiència de l'exili amb la que família va viure durant l'última dictadura militar (1976-83). Amb un particular sentit de l'humor, fa balanç dels últims 25 anys.
Seguint en Tomás Abraham, les Madres de Plaza de Mayo, els treballadors autogestionats de la fàbrica Zanon i d'altres ciutadans anònims, observem les conseqüències i expectatives dipositades en l'Argentina.