sinopsi

En la segona meitat del franquisme, ser mare soltera era un estigma que poques dones podien suportar. Però algunes d’aquelles dones volien quedar-se el fill i els hi van prendre per la força. Entitats d’adopció, institucions religioses i metges feien possible el somni de molts matrimonis estèrils de poder adoptar un nen a canvi d’ignorar la voluntat de la mare biològica. La moral del nacionalcatolicisme els feia pensar que estaven fent una obra de caritat. Però la caritat era la cara amable del negoci. Alguns metges van comunicar als pares que el seu fill havia mort al part, fins i tot els van arribar a ensenyar un cadàver congelat. Però la defunció d’aquell nen no consta als registres i als llibres dels cementiris. On ha anat a parar aquell nadó? Va caure en les xarxes d’adopció?
Durant la realització del documental “Els nens perduts del franquisme” (2002), on moltes preses republicanes ens van oferir estremidors relats de com els havien robat el seu fill, ja vam detectar que les apropiacions de nens havien continuat al llarg de la dictadura. Era un tema que ens havia quedat pendent i que vam decidir abordar-lo en aquesta segona investigació, que va començar fa més d’un any. En aquesta ocasió, les xarxes socials en què es mouen molts afectats ens han ajudat molt a l’hora de localitzar víctimes. En canvi, la por, la vergonya i el sentiment de culpabilitat de moltes mares han continuat fent molt difícil obtenir testimonis.

Ens vam plantejar aquest documental amb una barreja deliberada d’estils. Per una banda, un part més testimonial, on el protagonisme absolut el tenen mares i fills que han vist el seu destí robat, la seva voluntat ignorada. Hem donat més protagonisme a les dramatitzacions per ajustar-nos millor al relat de les víctimes, en detriment de les imatges d’arxiu, que tenen menys presència.
D’altra banda, el documental té també un registre més periodístic, d’investigació, donada la complexitat de les trames que operaven en les apropiacions de nens i les adopcions il·legals. El procés de rodatge i investigació ens ha portat a diversos llocs de l’estat espanyol, la qual cosa prova l’abast d’unes pràctiques que, bé per la concepció moral dels marges en els quals s’havia de desenvolupar la maternitat a l’època, bé per negoci, van ser habituals durant els anys 60 i 70.

Si bé no podem parlar d’un crim del franquisme en el sentit de repressió política com ho vam denunciar a Els nens perduts pensem que estem davant unes pràctiques moralment reprovables i jurídicament denunciables que es van produir durant el franquisme, amb la seva empara i amb importants estrats socials que es van veure protegits per la impunitat dels règim.

“Torneu-me el fill!” és un relat esfereïdor d’aquests nens robats del franquisme, d’aquestes mares i d’aquests fills que esperen veritat i justícia.